Sí, han florit els ametllers
En aquestes nits tan llargues de desembre, molt abans que aparegui l’aurora de dits rosats, com deia Homer, la foscor ens sorprèn amb l’espurneig que pinten els incansables fanals de la ciutat llunyana. L’horitzó, enmig del desvetllament nocturn, sembla decorat amb llagrimetes de purpurina. Deu ser el Nadal que s’apropa! Davant la immensa llar de foc del palau d’hivern, arraulit al banc escó, les nits fan un gest llarg i ondulant en la bassa dels somnis. Són nits que sembla que no s’acabin mai, fins que de sobte la llum clava, sobre la terra negra, el seu primer raig de sol, i apareix un gebrada blanca, espessa i cruixent, enmig de la boira. Ai, les llargues nits del pares de família! Nits de plors, malsons, crits, i estossecs interminables. “Mama, piiiiit! piiiit”, crida, com en un drama rural, el petit Bernat… Hom es lleva esgotat, enfonsat i anul•lat. Cal recórrer a la cerimònia diària de l’elaboració, mig somnàmbula, d’un cafè negre com el cel, que anem bevent enmig de la foscor, fins que el cervell comença a bategar regularment i dibuixa una longitud d’ona acceptable.
Sí, tenir fills és un abans i un després en la vida d’un aprenent de bruixot. És un abans i un després en la vida en general… Hom es converteix en un esclau feliç dels seus fills. La feina de la companyia, que es basa en elaborar coses a dir i dir-les de manera interessant i suggeridora, s’ha de posposar contínuament, i no comença amb normalitat fins que deixem els nens a l’escola. Visca l’escola pública! Per arribar-hi, primer els hem de donar esmorzar, vestir i pentinar. Com que els nens no sempre col·laboren, és una feina complexa que demana persistència i enginy, com els dotze treballs d’Hèracles! Després, hem de caminar una estona i travessar un bonic bosc d’alzines fins a l’escola del poble. El camí és lluminós, ple de glans, boix i galzeran, i de vegades l’ hem de compartir amb algun senglar que esmorza tranquil•lament o d’una guineu furtiva que ens ensenya, elegant, la seva llarga cua. Posem la bata als nens i els hi diem: –Passa t’ho molt bé i aprèn moltes coses!- , els fem un petó i la porta de la classe es tanca darrere d’ells. I ara, per fi, podem començar a treballar! La feina ens crema! A córrer!
En tornar a la biblioteca del palau, m’endinso en l’encàrrec d’aquestes darreres setmanes: preparar l’escenificació d’una òpera per a joves pel Gran Teatre del Liceu. Primer he de tenir alguna cosa a dir, és clar, i no sempre es té res a dir en aquesta professió… Però com que hi ha un llibret escrit, ja tinc mitja feina feta. En aquests casos en què el director no és l’autor, està bé que, almenys, sàpiga llegir una mica, com deia Billy Wilder. Aquesta del Liceu, especialment, és una feina complexa, perquè tot s’ha de produir prèviament en la meva imaginació. Ho he de tenir totalment clar abans d’entrar a la sala d’assaig. I el meu cervell no veu mai res clar… Així que damunt de la partitura musical vaig anotant els moviments del cantants, els gestos, els significats que es volen transmetre… esperant que el que jo m’imagino sigui, després, real. És el que jo anomeno teatre teòric i que em fa tanta, tanta por! Per sort m’envolten grans professionals amb qui confio i que em fan la feina molt més fàcil. Cada dia que passa sento un respecte i una admiració més gran per l’equip artístic del Liceu. Quin plaer treballar aquí! Quin gran teatre!
Un funcionament molt diferent són les creacions dels espectacles de La companyia del príncep Totilau. Aquest passat estiu vam estrenar El llop ferotge. Com que que als estius el teatre de sala desapareix, vam decidir tornar als orígens del teatre i fer un espectacle per ser representat enmig d’una plaça, com una antiga companyia de commedia dell’arte. Ens calia fer un espectacle popular (que no vol dir ni mancat de qualitat ni mancat de profunditat) i, per això, vam recórrer, com a punt de partida, al material més popular possible: els contes de la Caputxeta vermella, els tres porquets i les set cabretes. Calia, però, presentar aquests contes de manera diferent i, alhora, sense variar-ne el contingut. Tots tres contes tenien com a element comú el llop ferotge, així que aquest personatge esdevindria el nostre protagonista. El que en aquest moment no teníem clar era què volíem dir amb tot aquest material. Però bé… se hace camino al andar.
L’origen d’aquest espectacle provenia de dues converses paral•leles. Un dia en Quim Marcé, el programador de Bescanó, ens explicava com al seu teatre els pares només hi portaven els fills si es feien contes molt populars, i que no volien veure altres coses que les que ja coneixien. Volen anar sobre segur, es comprèn! Per tant, si volíem anar a Bescanó, o a tants altres llocs (perquè aquest comportament cultural acomodatici és a tot el país) calia que a més de fer Shakespeare, Riba i Mompou per a nens, féssim també el que els pares volien veure sense haver-s’ho de pensar gaire. D’altra banda, parlant amb el director de la Sala Beckett, en Toni Casares, em deia que n’estava tip de veure versions “modernitzades” dels contes populars perquè els nens no tenien l’oportunitat de veure els contes populars en la seva versió original. Així que ens vam plantejar el següent repte: fer un espectacle que 1. ens interessi a nosaltres, 2. utilitzi els tres contes populars sense adulterar-los, 3. però que els presenti d’una manera original, que ens permeti fer una escenificació de qualitat i que pugui plantejar qüestions filosòfiques a fons als nostres infants sense perdre el to fàcil i popular. Era buscar la quadratura del cercle!
Com que el teatre serveix, bàsicament, per parlar de qüestions morals jo em vaig endinsar en la relectura de Nietzsche esperant trobar, més enllà del bé i del mal, la premissa del nostre espectacle, és a dir: alguna cosa a dir. Sovint, hom no sap exactament què vol dir i ho descobreix mentre fa l’espectacle. En els primers passos, el discurs final on es vol arribar és inconcret, és una nebulosa a la que t’hi apropes amb el dia a dia dels assaigs. Per fer temps, mentre no se m’acudia la fórmula secreta de l’espectacle, vam demanar al nostre titellaire oficial, el Martí Doy, els dissenys dels nostres titelles, però altre vegada el Martí em va parar els peus: -Fins que no tinguis una dramatúrgia, jo no dibuixo res!
Paralitzats per l’horror vacui de no tenir la forma escènica de presentar els nostres materials literaris, un dissabte de primavera ens vingué a rescatar, amb el seu carro, el meu bon amic Josep Bernadí acompanyat de la Francesca, la seva dona, i la seva filla Àngela. Ja havíem acabat d’escombrar les cuines del palau, quan vam sentir el renill anunciador que ens va fer treure a tots el cap per la finestra. – Va! Anem a fer un volt! Cridà el Josep. I no hi hagué més remei que pujar al carro i aprofitar l’oportunitat de parar de pensar, durant una estona, en com havíem de plantejar el nou espectacle. Gràcies a Déu que hi ha amics com el Josep!
El cavall inicià el trot amb un impuls segur i lleuger. Tot i que érem quatre adults i tres criatures damunt del carro, la bèstia galopava bosc endins, cap a les muntanyes de la serra de Miralles, amb un nervi pur i esmolat, esbandint les preocupacions mentre pentinàvem l’aire primaveral. Després de mitja hora de riures i sotracs vam arribar a l’alzina de Cal Gol, una alzina mil•lenària del nostre paisatge, on la Clara i jo anàvem sovint a festejar quan no teníem nens, i que ens havia servit de coixí d’innombrables lectures i migdiades tranquil•les. Sota l’arbre màgic, parlant amb el Josep i la Francesca, i potser perquè la Francesca és advocada i ens explicava coses de la seva feina, vaig veure clarament que si el tema de l’espectacle era la moralitat del llop, el nostre protagonista, el que estàvem fent era un judici moral, és a dir, un judici. Per tant, el nostre espectacle havia de tenir la forma teatral d’un judici! Hi hauria un jutge, una advocada i un acusador. Tres actors i un munt de titelles. Un judici al llop ferotge!
Al cap d’una setmana, el Martí ja estava dibuixant i ens va acabar fent uns titelles preciosos i divertidíssims . El meu germà Jordi, la Clara i jo ens vam dedicar a fer un primer text en diverses sessions d’escriptura dramatúrgica compulsiva al voltant de la taula i dels arbres del jardí. La meva intenció, com sempre, era deixar que cadascú aportés les seves dèries i el Jordi, que havia d’interpretar el jutge, va fer moltes aportacions des de diferents perspectives: Jango Edwards, Grouxo Marx, i el divertidíssim Charles Laughton. La Clara buscava advocades, dones treballadores, mares modernes, atractives i intel•ligents. Teníem la voluntat de basar-nos en la commedia dell’arte, per això ens miràvem i remiràvem un enregistrament de l’històric espectacle Arlecchino servitore di due padroni del Giorgio Strehler i, sobretot, la pel•lícula de John Ford Sergeant Rutledge que tracta d’un judici i que finalment va servir d’inspiració per tot el joc narratiu del nostre espectacle. El jutge, l’advocada i l’acusació serien actors, els testimonis serien personatges amb màscares i els casos que es jutjaven s’escenificarien amb titelles de guant (el titella més tradicional i popular). Són diferents tècniques teatrals que nosaltres fèiem correspondre a diferents nivells narratius. Finalment vam aconseguir que s’incorporés a l’equip artístic l’actriu Ares Piqué i també el compositor Ildefons Alonso. Teníem la banda perfecta per a un gran atracament: robar el foc dels déus com ho va fer Prometeu!
En aquesta ocasió, com ja va sent habitual, tampoc teníem diners per fer l’espectacle, així que tots treballàvem invertint el nostre temps i talent amb l’esperança que la feina feta fos rendible en el futur. Aquest tipus de participació en els espectacles va ser molt popular al final del franquisme i, a causa de la crisi econòmica, s’està tornant a implantar en la nostra professió amb total naturalitat quan es vol dir alguna cosa, i treballar!
Actualment, només tenen diners els grans teatres institucionals, però ja no es fa el volum de producció de fa deu anys (perquè es destina bona part del minvat pressupost al manteniment de la pròpia infraestructura). D’ altra banda, les companyies independents que reben subvencions per producció reben, en realitat, una part molt petita de la despesa global d’un espectacle per part de l’administració. Sí, és cert, és cruel, per part nostra, menysprear aquests diners, amb tanta gent que pateix misèria al nostre país. A més, darrerament, el repartiment de les subvencions s’ha tornat encara més desagraït perquè ara l’administració cultural ha d’escollir a dit unes quantes companyies que seran qui tindran el recolzament econòmic oficial de les catifes daurades de l’administració. Tu sí, tu no, i això no agrada mai a ningú. Aquestes companyies oficials es troben en una situació de petit avantatge econòmic respecte a les que no som oficials. És un avantatge molt petit, és cert, però, sobretot, suposa una intervenció política directa en la creació i en el mercat cultural que teòricament hauria de ser igual per a tots. És clar que l’administració ha d’ajudar la cultura, però crec que s’ha de fer d’una altra manera, perquè tots els que ens dediquem a la cultura n’hauríem de tenir, de subvenció! Café para todos por favor! I un xuxo!
Però bé, deixem-ho córrer, oblidem-nos de les subvencions! Qui tingui alguna cosa a dir, que la digui! Tingui o no tingui subvenció!
Els assajos van començar a l’estiu i es van anar produint plàcidament. La meva principal preocupació era la de molestar el menys possible als actors, i també, és clar, la de trobar una certa harmonia en l’acumulació de veladures (capes i capes) que es van incorporant a l’espectacle per part de tot el col•lectiu i que van perfilant cada dia més nítidament allò que volem dir. Després d’unes quantes provatures vam construir una escenografia útil, que potenciava l’acció teatral i catapultava la imaginació de l’espectador cap a un món paral•lel, quàntic. És el món màgic de l’art. La presència d’un llop, de cabres i de porquets a l’escenari, feia que tot agafés un aire agrícola molt adequat pel nostre objectiu: portar el teatre els petits pobles del nostre país. Va ser aquest fet el que va donar l’últim toc a l’escenografia: omplir de palla l’escenari. La idea era que la palla tenia una funció higiènica evident perquè anava molt bé per recollir els excrements dels nostres protagonistes, així com també evitava embrutar de sang les places on actuéssim quan el llop es mengés les cabretes, la Caputxeta o l’àvia… L’organicitat, aquest concepte tant debatut entre els filòsofs teatrals, és inqüestionable en el nostre espectacle, gràcies a la presència de la palla. En el següent espectacle provarem els fems. Un espai escènic ple de fems pot ser molt interessant, molt orgànic…
Enmig de l’estiu vam fer una paradeta per carregar-nos d’energia i afrontar l’esforç final d’acabar l’espectacle trobant la forma definitiva del que volíem dir. Vam pujar al nostre carro de Tespis i ens en vam anar a la Cerdanya per respirar aire fresc. La nostra filla va aprendre a anar en bicicleta pels carrers del càmping. Vam llegir una mica, acompanyats per la fressa tranquil•la i deliqüescent del riu Querol. Vam anar a França a veure francesos. Vam compartir els carrers de Puigcerdà amb els pijos de Barcelona. Quina gent més curiosa! També vam fer una excursió molt bonica, amb alguns amics retrobats, al naixement del riu Segre. I, per tal de donar a les nostres vacances un toc una mica cultural, vam fer la Ruta de l’Exili de l’Ubú President, és a dir, vam anar resseguint, fotografiant i admirant, les cases on Jordi Pujol s’amagava dels periodistes després de destapar-se el seu “cas”. El país estava, aquells dies, commocionat perquè va descobrir que, després de 30 anys de mentides, disfresses, i d’enfarinar-se la poteta, en Jordi Pujol havia estat un llop dolent! Després d’un llarg pelegrinatge, davant la boulangerie de La Tor de Querol, vaig veure clarament que el que el nostre país necessitava era posar en dubte les veritats inqüestionables i suspendre els judicis absoluts. Aquest seria el final del nostre espectacle: es suspendria el judici i es deixaria en mans de l’espectador i des de diferents punts de vista, una reflexió futura i constant sobre la bondat o la maldat del llop ferotge. El bé i el mal han de ser revisats constantment. És la ἐποχή grega, la suspensió del judici que reclamaven els filòsofs de l’escepticisme pirrònic i que després va reprendre Descartes en els seu dubte metòdic. Pirró, però, va quedar mut i al final no va dir res. A nosaltres ens calia dir alguna cosa! La gana fa llops? O és alguna altra cosa la que fa llops? Qué és la bondat? Què és la culpa? Havíem de subvertir els prejudicis. L’espectador havia de reflexionar i prendre una nova decisió. El públic havia de quedar transformat.
Les primeres funcions a l’aire lliure van anar molt bé: Veciana, Copons i Figueres van ser la nostra prova de foc que vam superar amb nota. Volem agrair aquí el recolzament afectuós dels amics del nostre poble que van aparèixer en el moment més oportú per compartir la nostra lluita al costat de la musa Talia. L’espectacle encara està creixent i modificant-se com tot ésser viu. Ja hem fet algunes funcions de sala que s’han omplert de gom a gom. Els pares i les mares veuen el nostre cartell i diuen: -Mira, els tres porquets! La caputxeta! Les set cabretes!, i entren al teatre en una munió desordenada, tumultuosa, afamada de justícia. Quan apareix el protagonista de l’espectacle, el llop ferotge, és com si aparegués una estrella de rock i el públic crida, brama i rugeix! El teatre s’enfonsa!
Sí, sembla que aquest espectacle ens omplirà el rebost. Això és important: poder menjar fins tenir alguna altra cosa a dir. Però com que no volem ser uns panxacontents i hi ha tantes coses a dir, ens obligarem a aixecar aviat la veu per dir el que toca i el que no toca. Aquesta és l’obligació dels titellaires i dels bufons!
I el que ara toca és dir: bon nadal i feliç any nou!
El quadre de l’inic és l’adoració dels pastors de Giorgione: una prova fefaent de que els pastors van tenir la delicadesa de fer les seves visites a la Verge Maria i al nen Jesús molts dies després del part, concretament a la primavera. Proves! Això és el que cal: proves!
Related posts
