Crònica d’un “Pimiento”
Bufa el vent contra el Palau d’Hivern. La nit és immensa, xiulen les teules, el foc llença espurnes als nostres peus, grinyola el parallamps amb un ritme circular i ancestral, de barquer celest. Avancem en la foscor!
Des que van començar a daurar-se les fulles de la tardor, la reina Rosamunda ha estat vivint amb nosaltres al Palau d’Hivern. Empesa per un desig antic, però mai realitzat fins ara, ha decidit crear, sota la seva generosa protecció, una nova companyia de dansa que tindrà per nom El ballet imperial de la reina Rosamunda.
Tots els treballadors de La companyia del príncep Totilau hem estat cridats al servei de la nostra reina, i en mi ha recaigut la responsabilitat de dirigir-ne el primer espectacle, que tindrà per títol Escenes d’infants i partirà de les músiques homònimes per a piano del gran Frederic Mompou.
Aquesta és una tasca que m’espanta força perquè el meu coneixement d’aquest art és gairebé exclusivament com a espectador enamorat de la dansa i els ballarins. Va ser només en la meva llunyana joventut que vaig poder prendre unes insuficients classes de dansa, però ho recordo com uns anys d’una especial felicitat personal. És per això que emprenc el projecte amb una il•lusió revoltant.
Un matí del setembre passat ens vam reunir al cafè del Liceu amb la ballarina Beatriz Macías, una dona intel•ligent, pacient i treballadora com poques (a la nostra prima ballerina assoluta la vam conèixer fa més d’un any durant la creació del Petruixka d’Igor Stravinsky al Gran Teatre del Liceu. I des de llavors ja teníem moltes ganes de tornar a treballar-hi). Amb ella vam parlar de calendaris de treball, d’horaris, d’objectius, de metodologia, de dramatúrgia… A la Beatriz li semblava que tot era possible, però jo tenia l’inseguretat d’un estranger indocumentat trepitjant el món de la dansa, i vaig sentir l’urgència de buscar diccionaris per parlar un llenguatge que desconec. Així que vaig començar documentar-me…
Vaig buscar diccionaris de la dansa, diccionaris de la música, diccionari del teatre, diccionari de símbols, de figures retòriques, diccionari de la pintura, diccionari de l’escultura, de l’arquitectura, del cinema, diccionaris de l’art, de la bellesa, de la lletjor; Diccionari de sinònims, antònims, frases fetes, de català, castellà, angles, francès. I els imprescindibles diccionaris traductors català/castellà, castellà/català… Llavors, m’imagino que també haurien d’existir diccionaris traductors realitat/ teatre, dansa/teatre, o l’últim diccionari tu/jo, que va inaugurar Wittgenstein i que té la continuació en el diccionari traductor jo/jo mateix, que s’està escrivint a l’actualitat a moltes mans des del que anomenen les neurociències, tan de moda.
El diccionari es, per a tot aprenent de bruixot, el millor llibre del món. Un bon diccionari és l’únic llibre que cal emportar-se a una illa deserta, o salvar de l’incendi de la gran biblioteca, com es diu habitualment. Llegir diccionaris és un antídot eficacíssim contra l’insomni, la depressió i les preocupacions de l’home neurotitzat. Cal perdre’s en els diccionaris com en els boscos del somnis més bonics. A més, els aprenents de bruixot hem de creuar els diccionaris els uns sobre els altres i utilitzar conceptes que serveixen, per exemple, per a les figures retòriques, aplicant-los als moviments dels actors, i fer el mateix, igualment, amb conceptes de música, pintura, escultura, etc…
Tot són preguntes sense respondre en iniciar els assaigs. I per sobreviure mentalment davant del caos informe, i els dubtes quàntics, estableixo una dramatúrgia bàsica (molt bàsica!) i selecciono un conjunt de 14 peces de Frederic Mompou que seran la música de l’espectacle, que no ha de durar més de 50 minuts. El criteri per la selecció de la música és purament intuïtiu. Primer agafem les tres peces de l’àlbum Escenes d’infants i després hi afegim les altres 11 peces fent un recorregut per tota l’obra de Mompou i intentant que siguin peces interessants a l’oïda d’un nen. És a dir: música agradable, evocadora d’emocions, i que sorprengui constantment. Tot seguit, les posem en ordre a partir de les necessitats de la dramatúrgia.
Això de dramatúrgia, en el meu diccionari, es podria traduir, simplement, per un guió estructurat en tres actes que explica un procés de transformació dels personatges. És per això que cal definir qui són els personatges i la resposta a aquesta pregunta serà la mateixa biografia de Frederic Mompou.
El nostre compositor, a causa de la seva especial sensibilitat, va tenir una infantesa molt rica d’emocions, aventures i fantasies. L’única inquietud que es va anar consolidant en fer-se gran, va ser que perdria la llibertat mental quan hagués d’escollir un ofici i guanyar-se les garrofes. Era per això que Mompou s’imaginava fent d’escombriaire, perquè escombrant, escombrant, podria tenir el cap lliure en les seves fantasies i conservar allò més preuat per a ell: la llibertat. Finalment, la composició musical va salvar Mompou d’aquesta angoixa, creant una obra musical plena de sensibilitat, emocions i també, és clar, de llibertat.
Aquest, doncs, serà el tema del nostre espectacle: la llibertat en el món dels infants. I mostrarem dos personatges, un noi i una noia, que a partir del record de la infantesa recuperen la seva antiga llibertat i viuen una vida adulta molt més plena. Amb aquesta premissa ens reunim a la sala d’assaig del C.C. La Farinera del Clot, la Beatriz Macías, el Jesús Sanz (el nostre primo ballerino assoluto) i jo.
El Jesús Sanz és un home que fa de bon mirar en un dia d’estiu. Té un bigoti amb un aire de François de La Rochefoucauld, i un somriure intel•ligent i contagiós que em fa la impressió d’estar davant d’un vell amic; fins i tot, de vegades, el confonc per un germà. A més, en Jesús és llicenciat en filologia hispànica i això és promesa d’agradables converses.
Als assaigs, em situo davant la meva ignorància amb una indiferència tossuda. Proposo una música a treballar, que associo a un moment de la dramatúrgia, i deixo fer als ballarins. La Beatriz, discretament, em treu les castanyes del foc i va resolent la coreografia i el Jesús, que em veu perdut, es llença a fer aportacions amb uns “i si provem…” plens de coratge. Igualment accepta les meves vaguetats com si fossin les ordres d’un general cartaginès. De vegades cometo l’error de desconfiar de les propostes dels ballarins, però rectifico ràpidament i em deixo emportar pel corrent del treball col•lectiu i l’esperit de joc.
Un servidor es prepara els assaig a partir de l’anàlisi de la partitura (compassos, frases, accents, motius, dinàmiques…) i la seva possible traducció amb moments de la dramatúrgia. Aprofito el viatge cap a Barcelona per escoltar i escoltar, una i una altra vegada, la música de Mompou. Tot el poc que sé de llenguatge musical, miro d’aplicar-lo a les indicacions de moviment que dono als ballarins, de manera molt simple i directa. Per exemple, quan hi ha notes que destaquen perquè són notes molt altes, els ballarins s’enfilen i toquen el cel. Quan hi ha el ritme trepidant d’una fuga, els ballarins corren fins a atrapar-se. Procurem explicar una història i il•lustrar una música, simultàniament i de manera senzilla, gairebé com ho faria un nen.
També hi intervé, en la distància les aventures que vivim la Clara i jo amb la nostra petita filla Laura, de qui sempre parlo als assaigs i que serveix d’inspiració per a molts moments coreogràfics: la Laura a la sorra de la platja, la Laura quan la porto a dormir, la Laura quan fem cabanes amb llençols, la Laura quan faig de lleó i em munta a cavall perquè la passegi per les cuines del nostre Palau d’Hivern, la Laura i les fulles de la tardor…
I a poc a poc, anem component una coreografia rere una altre, com a illes independents, sense seguir un ordre massa precís, però enregistrant tota la feina en vídeo on sí que les posem en l’ordre que ens marca la dramatúrgia per tal de tenir una idea de la sensació de continuïtat.
La nostra escenògrafa Anna Alcubierre ens fa una proposta escenogràfica molt bonica i ens acompanya al final del trajecte dels assaigs. Iniciem el compte enrere de l’estrena amb la sensació que no tindrem l’espectacle acabat. Però em consolo pensant que les arts escèniques mai estan acabades del tot. A cada repetició davant del públic hi ha canvis i millores, i la idea de fixació de l’obra feta em sembla contradictòria amb la mateixa essència del teatre.
A una setmana de l’estrena, el príncep Totilau em reclama per fer una gira per terres tarragonines amb el nostre Cavallet de cartró. La Clara, esposa amantíssima, que és a punt de tenir el nostre segon fill, es queda il·lusionada i carregada de paciència al Palau d’Hivern a l’espera del feliç naixement, i és substituïda, temporalment, per la Juli Mora. Una gran actriu i una bona amiga.
Els bolos escolars són molt agradables de fer. M’agrada molt la vida imprecisa de la furgoneta, conduir de matinada, la neu a la carretera, i els antics teatres de ciutats cada dia diferents. Aquest cop tenim la sort de poder actuar a Tarragona, la ciutat que més m’agrada del país. Tarragona és un caos total. Hi conviuen perfectament un amfiteatre romà amb vistes al mar, amb una petroquímica que sembla treta d’una pel•lícula de ciència ficció. Al migdia anem a dinar al Serrallo i demanem un arròs negre que mengem al costat de l’aigua. Després anem a la platja a fer la migdiada. Fa sol i fred, però raserats a la sorra s’hi està bé. La consciència es fon amb el sospir de l’espuma de les ones, retirant-se. Els grans de sorra, daurats i delicats, s’escorren entre els dits com els somnis i el temps. Somnio amb la sala d’assaig i els meus ballarins, i en el treball que encara he d’acabar amb ells… Descans curt i reparador! Les actuacions funcionen molt bé. Els nens reciten en veu alta els poemes deCavallet de cartró com si fóssim un grup de rock i ells fossin els fans. Però no, només són nens de cinc anys que en acabar l’espectacle criden, picant de mans: Otra, otra, otra!
Amb la Juli riem molt. Fem l’animal i així ens distraiem. Passem moltes hores a la furgoneta i no m’agrada que els nostres actors s’avorreixin. A més de riure, passejar i menjar, també actuem a Sant Carles de la Ràpita i a Amposta. Caminant pel pont que voleia sobre l’Ebre, amb un vent que ens fueteja la cara i gairebé ens fa caure a l’aigua, el riu agafa un color de mercuri inquietant. Al costat del pont hi ha el castell on s’hi conserven, en tres estrats, restes ibèriques, musulmanes i cristianes. Intento imaginar com deuria ser el riu en època dels nostres estimats ibers. A l’hora de dinar, al carrer, només es veuen immigrants divagant, que són els que estan patint més aquesta crisi tan animal. A la nit, quan retorno sol cap al Palau d’Hivern sobre els neumàtics del nostre carro de Tespis, mentre m’acomiaden les banderetes blanques dels ametllers que anuncien la primavera des de la carretera escolto la ràdio on parlen del cas Bárcenas i els sobres de les immobiliàries al dirigents del PP. Visca el Mediterrani etern! .
A l’assaig general d’Escenes d’infants ve el meu cosí Dani Querol a fer fotografies de l’espectacle. El Dani és molt bon fotògraf. Amb ell, fins i tot jo semblo fotogènic. La filla del Dani, l’Ariadna, ve a l’assaig i li agrada tant l’espectacle que vol tornar a venir a l’endemà. L’Ariadna és la primera fan de El ballet imperial de la reina Rosamunda. Això és un bon començament!
L’estrena d’Escenes d’infants va anar molt i molt bé. No podia anar millor! Van venir molts amics, molts programadors i també molts desconeguts que van aplaudir amb entusiasme. Els ballarins van estar excepcionals! Tenim una gran sensació d’esforç recompensat. El públic no volia marxar del teatre. Es van quedar parlant i comentant l’espectacle amb un somriure als llavis i els ulls brillants. Gran alegria! Visca el ballet imperial de la reina Rosamunda!, pregonava tothom.
I jo hi afegeixo: Llarga vida al nostre fill Bernat, que ha acabat de néixer, i és bonic com el sol silenciós de febrer enmig d’aquesta gran ventada… I que ja reclama els seus drets i les nostres obligacions, amb el diccionari secret dels seus ulls sense fons!
La imatge de l’inici és el nostre estimat músic Frederic Mompou fent somniar la seva fillola…
Fins aviat!
Related posts
